1714, Crònica d'un setge

Ja estic aquí una altra vegada, amb una altra recomanació teatral. Però segurament ja us haureu adonat que soc una boja del teatre.

I es que encara conservo l’adrenalina a la sang i l’emoció a flor de pell.

Potser es pot arribar a pensar que amb aquesta obra es fa política o que en realitat, aquesta historia es la historia d’altres (perquè venim de lluny, perquè som fills de gent que ha vingut de lluny, perquè som neutrals...). Però independentment...mmmmmh no, millor... al marge de conviccions o ideals, estiguis a favor o en contra d’una cosa o d’una altra... si hi ha talent hi ha talent, i si al talent li sumes treball ben fet i molt d’esforç el resultat es el que vaig viure jo dijous a la nit.

La veritat es que no sé molt bé per on començar. Perdoneu les meves carències, perquè jo no soc un crític teatral, no em dedico a això. Només soc una persona normal, del carrer, que seu a la butaca del teatre amb ganes de passar una estona intensa. Si ho aconsegueixo, surto pletòrica i quan no, la veritat es que m’enfado... i molt!!!!

Començaré pel guió, perquè està plantejat de tal manera que em va fer pensar que la meva mare hauria sortit amb una crisi asmàtica, tal com li va passar amb dues obres de Manuel Gonzalez Gil. De fet, salvant les diferencies, aquesta manera de anar pujant la intensitat em va recordar molt a “Los Lobos” (aquesta només la coneixeran alguns argentins) i a “Hoy, El Diario de Adán y Eva, de Mark Twain”, que crec que encara gira per aquí. 

Comença molt de manera molt relaxada, amb molta tendresa i molta gracia, provocant que comencis a estimar els personatges...pot ser no soc objectiva, però al final, acabes enamorada de tots... fins i tot d’aquell que quan apareix et sembla que no et cau gaire simpàtic... Poc a poc, et fa barallar-te entre les ganes de riure i de plorar, fins que arriba un moment que no pots treure’t el nus de pit i comences a tremolar.

I aquí, la música fa moltíssim. No vull explicar gaire, perquè espero de debò que us animeu a veure-la, però crec que no us arruïnaré res si us dic que la música segueix a la perfecció el to i la dinàmica del guió. Les melodies ens van situant temporalment i ens van escalfant l’ànima fins arribar a un punt d’inflexió tan ben marcat, que quan comença els descens crec que una part de mi ja sabia el que vindria i no vaig poder (ni voler, siguem sincers) contenir les primeres llàgrimes. No només per l’influencia dels acordes, si no també, per la impressionant interpretació que estava sentint. No tinc paraules per explicar el que em van fer sentir aquelles 3 noies cantant. I no només a mi! Dijous a la nit, érem un públic petitó i tranquilet... d'aquell que prefereix esperar fins al final per expressar el seu parer, del que es queda en silenci, gairebè sense respirar, per no tallar la continuïtat de la historia. Però, després d'això, era impossible contenir-se.

I a partir d’aquí es un no parar. El cor batega  amb força amb cada paraula, cada gest... les cançons tenen una força que et traspassa l’ànima i el cos. I arribes al final amb la respiració agitada, el pit oprimit per l’emoció i cara plena de llàgrimes.

Si es recordar-lo mentre escric i tornar a emocionar-me!!!

Feu-me un favor si aneu: crideu un “Bravo” de part meva, perquè jo no vaig poder!

Afanyeu-vos, que estaran només fins al 9 de Nomembre al Jove Teatre Regina, en Carrer Sèneca 22, dijous, divendres i dissabtes a les 21h i diumenges a les 18:30h. Preu: entrada general 20€, descomptes amb el Carnet de Biblioteques, TR3SC, i per Atrápalo.

Si encara dubteu, mireu això i pensar el que serà sentir-lo en viu

Fitxa tècnica

Mariona Campos

Marcel Clement

Olga Fañanàs

Maties Gimeno

Marc Miramunt

Esther Pérez-Ferrer

Maria Agustina Solé

Xavier Soler

Text i lletres cançons de Macià G. Olivella

Música original de Ferran González

Direcció de Maria Agustina Solé i Gerard Nicasi